He sentit parlar més de mort en aquest últim mes que en tot el que portem d’any. És possible que sigui només una impressió subjectiva, marcada per la pèrdua recent del meu avi.
Però és que després va ser l’àvia d’una amiga. I anant-li a donar el condol al mateix tanatori on, només uns dies enrere, jo el rebia (per sort no a la mateixa sala), ens vam trobar amb la mare d’una amiga nostra, en una altra vetlla; resulta que ella també hi anava per segona vegada en una setmana.
Els tanatoris m’inquieten. Espais liminars, pulcres i estàndards. Cada pocs metres es crea una bombolla, un ambient, un dol diferent i incomprensible per al del costat. La intensitat de làmpada, orientació de sofà o mida de planta es troba meticulosament mesurada, igual que les paraules.
Tothom intercanvia les mateixes mirades, gestos i converses. “Hola... Em sap molt de greu... Com esteu?” —acompanyat d’una abraçada o d’una encaixada de mans. El receptor accepta la interacció amb la mirada baixa, i elevant lleument una de les comissures dels llavis per voler treure ferro a l’assumpte: “Estem bé, gràcies... era gran ja... tot molt natural.”
La interacció sembla automatitzada. És un guió que tenim interioritzat. Al llarg de la vida anirem a moltes vetlles, algunes més properes, d’altres menys, i el protocol sempre acaba assemblant-se. Són instants en que es vol que tot passi ràpid, de manera neta i solemne, sense cap mena d’entrebanc. I aquí és on entren les funeràries, que ja fa molts anys que van detectar el forat de mercat. Només cal que paguis per poder-te oblidar de tot.
Pagant, Sant Pere canta!
De fet, el mercat funerari espanyol va arribar a facturar 1.716 milions d’euros l’any 2024, un 2,19% més que l’any anterior, tot i que el nombre de defuncions va baixar un 0,59%. Un any abans, el 2023, la caiguda de morts havia estat encara més pronunciada, un 6,26% menys que el 2022 i, tot i això, la facturació va pujar un 1,58%. La conclusió és clara: es factura més, no perquè hi hagi més demanda, sinó perquè el preu mitjà del servei no ha parat de créixer.
— “
El mercat funerari va facturar 1.716 milions d’euros el 2024. Els ingressos creixen no pas per un augment de defuncions, sinó per la pujada continuada dels preus.
”
Al nostre país, néixer costa zero euros, si es desitja. L’atenció al part, les proves prenatals, l’ingrés hospitalari: tot cobert pel sistema públic de salut. Morir, en canvi, té un preu mitjà per sobre dels 3.500 € i que pot superar els 7.000 €, com es pot comprovar jugant amb la calculadora interactiva que hem creat.
Aquest interactiu permet calcular quin cost pot tenir un enterrament o una incineració a Barcelona, d’acord amb el preu mitjà de les dues principals funeràries de la ciutat (Mémora i Àltima) i de la tarifa de Cementiris de Barcelona, després de seleccionar diverses opcions de serveis i cerimònia.
Per què néixer és gratis i morir tan car
La resposta comença en la manera com s’ha organitzat cada servei. El naixement forma part del sistema sanitari públic universal; la mort, en canvi, es va traspassar fa temps a un mercat liberalitzat de gestió privada. A això s’hi suma un IVA del 21% sobre els serveis funeraris a Espanya, convertint-los en uns dels més elevats en costos d’Europa, en comparació a la renda mitjana dels seus habitants, només superats pels d’Hongria i Grècia. Fins al 2012 aquest impost era del 8%; la pujada al 21% va disparar el preu final del servei entre 300 i 500 € de cop.
— “
Espanya aplica un 21% d’IVA als serveis funeraris, mentre que països com Portugal, Itàlia o el Regne Unit mantenen el servei exempt d’IVA.
”
En canvi, països com Portugal, Itàlia, Holanda, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Finlàndia o Suècia mantenen els serveis funeraris exempts d’IVA, i la majoria d’estats europeus ofereixen algun tipus de subsidi públic per mort. Només cal comparar la dràstica distància entre els 2.508 € que es poden arribar a rebre a Noruega, i els 46,50 €, gairebé simbòlics, que paga la Seguretat Social espanyola.
L’excepció que confirma la regla és l’illa canària de La Gomera. Des del 2002, el Cabildo Insular paga, amb diners públics, una pòlissa universal de decessos per a tots els residents i residents absents de l’illa: taüt, trasllat, corona de flors, embalsamament, nínxol, làpida, vetlla, oficis religiosos i esqueles, tot inclòs. El Cabildo acaba de renovar el servei el gener del 2026 amb un cost de 3,3 milions d’euros per dos anys, adjudicada a Mapfre. Un exemple que demostra que la gratuïtat és possible, en aquest cas a petita escala, si l’administració decideix assumir-la com a servei essencial, exactament el contrari del que ha passat a Barcelona.
De monopoli municipal a negoci d’asseguradores
Fa només tres dècades, Barcelona sí que tenia un servei funerari íntegrament públic. Fins al 1996, la llei mantenia el monopoli municipal dels serveis funeraris a tot Espanya, i aquell any el Reial decret llei 7/1996 va liberalitzar el sector, obrint-lo a la competència privada.
L’Ajuntament de Pasqual Maragall va aprofitar aquesta finestra legal per transformar l’Institut Municipal de Serveis Funeraris en una societat mixta l’any 1997: Serveis Funeraris de Barcelona (SFB). Un any més tard, el 1998, l’Ajuntament en va vendre el 49% al Grup Mémora mitjançant un concurs públic, per deu mil cinc-cents milions de pessetes (63 milions d’euros). El 2011, ja sota l’alcaldia de Jordi Hereu, el consistori va ampliar la venda amb un 36% addicional, elevant la participació de Mémora fins al 85%, per 63,8 milions d’euros. Finalment, el 2021, l’Ajuntament es va desfer de l’últim 15% per 28 milions d’euros, segons va informar la premsa, venent el paquet a Asistea (filial de la asseguradora Catalana Occidente).
En total, uns ingressos per a les arques públiques d’aproximadament 155 milions d’euros sumant els tres paquets accionarials. Amb l’operació del 2021, SFB va quedar totalment privatitzat.
Un any més tard, el 2022, l’asseguradora Catalana Occidente va comprar el 100% de Mémora als propietaris del moment, el fons de pensions canadenc Ontario Teachers’ Pension Plan. L’acord es va tancar per un preu final de 401,3 milions d’euros, segons van publicar els mitjans. La xifra parla per ella mateixa: el negoci que l’Ajuntament havia anat cedint a trossos per una fracció d’aquest import, els fons d’inversió internacionals l’havien convertit en un actiu que es revenia per centenars de milions. Així és com l’asseguradora catalana ha esdevingut la propietària del que havia estat un servei públic.
— “
L’Ajuntament de Barcelona va ingressar uns 155 milions d’euros per la privatització gradual del servei funerari; pocs anys després, un fons d’inversió el va revendre per 401 milions.
”
I aquí sorgeix la pregunta obligada: per què una asseguradora pagaria una xifra tan elevada per una funerària? La resposta té nom i data: la Llei 20/2015, en vigor des de l’1 de gener de 2016, que va introduir l’article 106 bis a la Llei de Contracte d’Assegurança. Aquest article estableix que les asseguradores han de prestar el servei funerari pactat en l’assegurança de decessos, i no simplement indemnitzar econòmicament la família. La norma no obliga les asseguradores a tenir funeràries pròpies, però sí que els impedeix desentendre’s del servei.
Aquest canvi legal va convertir la propietat de tanatoris i crematoris en una garantia de marge i de control, en lloc de dependre de tercers. En pocs anys, els quatre grans grups asseguradors —Catalana Occidente, Santa Lucía, Mapfre i Ocaso— van acabar controlant, respectivament, Mémora, Albia, Funespaña i Servisa, en un procés d’integració vertical que converteix les asseguradores en pràcticament exclusivistes del negoci funerari a Espanya. El client difícilment pot escapar d’aquestes companyies, ja sigui pagant la pòlissa durant dècades, o bé topant-hi directament en el tanatori.
A través de Serveis Funeraris de Barcelona (SFB), Mémora controla el gruix del mercat funerari de la capital catalana. A la ciutat opera tots els tanatoris excepte el de la ronda de Dalt, és a dir: Sancho de Ávila, Les Corts, Sant Gervasi, Collserola i, des del juliol de 2026, un cinquè equipament a Sant Andreu que també dona servei a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Badalona. A l’àrea metropolitana, opera també tanatoris a Molins de Rei, Esplugues de Llobregat i L’Hospitalet de Llobregat.
Àltima és l’altre gran operador de l’àrea metropolitana. Gestiona el tanatori de la Ronda de Dalt i manté una xarxa a gairebé 200 poblacions arreu de Catalunya, amb especial implantació a la província de Barcelona. A diferència de Mémora, es tracta d’una empresa íntegrament familiar, sense participació de fons d’inversió ni d’asseguradores. Les dades de l’Autoritat Catalana de la Competència i d’estudis posteriors indiquen que, a la ciutat de Barcelona, Mémora i Àltima controlen conjuntament més del 90% del mercat de tanatoris.
— “
A la ciutat de Barcelona, dues companyies privades, Mémora i Àltima, controlen conjuntament més del 90% del mercat de tanatoris.
”
Els intents fallits de tornar al model públic
Paradoxalment, va ser el mateix govern municipal que va acabar signant la privatització total qui més va intentar revertir-la. El novembre de 2016, l’alcaldessa Ada Colau i el primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello van anunciar la creació d’una funerària municipal que oferiria preus un 30% més barats que els del mercat, amb un tanatori propi previst per al 2019. Colau ho va resumir en un tuit: “A Barcelona pots néixer en hospital públic però la mort s'havia privatitzat. Per fi tindrem serveis funeraris municipals assequibles i de qualitat.”. Segons l’OCU, en aquell moment un enterrament a Barcelona costava de mitjana 6.441 €, molt per sobre dels 3.600 € de mitjana estatal.
Per finançar-se, el projecte necessitava, precisament, vendre el 15% municipal restant de SFB, i això el va convertir en doblement polèmic. El febrer de 2019, en un ple extraordinari, l’oposició (PSC, PDeCAT/JxCat, Ciutadans i PP, amb l’abstenció d’ERC) va tombar tant la creació de la funerària pública com la venda del 15%.
El projecte es va tornar a posar sobre la taula el gener de 2021, recuperant les xifres que ja s’havien fet públiques el 2017: l’Ajuntament calculava que un enterrament a la ciutat superava els 7.000 euros de mitjana i havia proposat tres tarifes públiques (2.400, 3.500 i 4.700 €) gestionades des de sis noves sales de vetlla municipals. Tanmateix, sense majoria suficient al ple, el govern municipal va retirar la proposta. En canvi, sí que es va acabar executant, dos mesos més tard, la venda del 15% restant de SFB.
— “
La proposta de funerària municipal d’Ada Colau, preveia tres línies de tarifes públiques (de 2.400, 3.500 i 4.700 €) per combatre els preus del mercat privat.
”
El cas més recent i simbòlic d’aquesta batalla és el de la parròquia del Patriarca Abraham, ubicada precisament davant del Cementiri del Poblenou, el més antic de Barcelona, inaugurat originàriament el 1775.
La parròquia va ser construïda el 1992 en terrenys de la societat Vila Olímpica SA per acollir serveis interreligiosos durant els Jocs Olímpics. Un cop finalitzats els Jocs, aquests terrenys van ser cedits gratuïtament a l’Arquebisbat de Barcelona i l’edifici va ser consagrat com a temple catòlic. ERC havia reclamat que aquest espai es convertís en equipament públic, mentre que l’Ajuntament sosté que el solar mai ha estat de titularitat municipal i que, per tant, no té capacitat legal per intervenir en l’acord.
Finalment, l’Arquebisbat de Barcelona ha anunciat un acord amb la Fundació Mémora per cedir-li l’edifici durant 50 anys, a canvi d’un cànon anual d’uns 300.000 €, per instal·lar-hi un centre d’acompanyament a persones en el procés final de la vida, així com un espai de promoció del diàleg interreligiós. Ni l’Arquebisbat ni la fundació han precisat si el nou centre operarà amb finalitat lucrativa o si els seus serveis seran gratuïts, tot i que la resta de programes que la fundació desenvolupa arreu d’Espanya s’ofereixen actualment de manera gratuïta. Vist que l’edifici passarà a mans d’una fundació vinculada a un dels grans grups funeraris del país, seria raonable esperar que, com a mínim, els serveis que hi acabin oferint-se mantinguin aquest mateix caràcter gratuït.
L’operació ha generat polèmica: l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica denuncia que la cessió original del terreny tenia una finalitat exclusivament religiosa, i que traspassar-ne l’ús ara a una empresa privada trenca l’esperit d’aquell acord. Aquest canvi d’ús també afecta l’esplai que fa més de 30 anys que fa ús de les instal·lacions de la parròquia, inevitablement deixant al carrer un espai d’educació en el lleure en el qual actualment participen un centenar d’infants i joves del barri.
— “
L’Arquebisbat ha cedit la parròquia del Patriarca Abraham a Mémora per 300.000 anuals, una operació que deixa al carrer l’esplai del barri.
”
Trenta anys després de la liberalització del sector, el negoci de la mort a Barcelona segueix un guió de consolidació de grans grups, integració vertical amb les asseguradores i preus a l’alça encara que la demanda baixi. Els intents successius de l’Ajuntament de mantenir o recuperar algun grau de control públic sobre el servei no han aconseguit revertir aquesta tendència, i el 2021 es va tancar el cicle amb la sortida de l’última participació pública. Definitivament? Caldrà veure si alguna força política porta el tema en el programa electoral de les pròximes eleccions municipals. De moment, a la ciutat on es pot néixer sense pagar ni un duro, la mort és un gran negoci del qual ningú pot escapar.
Sara Lladó
és periodista i coordinadora editorial de Pròxima Estació
