Desconsol

S'acosta la Diada Nacional de Catalunya, i el ciutadà 1 té ganes de llegir sobre el setge de Barcelona de 1714. Vol anar més enllà de les quatre coses que recorda haver après aquí i allà, perquè a escola no li van parlar mai d’aquest tema. Agafa el metro i s’encamina cap a les ruïnes del Born, a l'antic mercat, que ara és una subseu del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Aplicant una lògica elemental, el ciutadà 1 pensa que si hi ha una llibreria de Barcelona on ho han de tenir tot sobre el setge de la ciutat, sens dubte serà la del museu on es mostren les ruïnes de la ciutat en qüestió, arrasada després del setge en qüestió. Espera trobar-hi una prestatgeria amb títols diversos, o una taula d’exposició, o un racó d’aparador. Un espai dedicat, vaja, com fan els museus amb els seus temes. O no és la llibreria de la Fundació Miró el millor lloc per trobar un llibre sobre Miró?

És diumenge a l’hora de dinar, i ara mateix al Born-MUHBA hi ha molt pocs visitants. Concretament a la botiga-llibreria, el ciutadà 1 és l’únic client. L’espai és diàfan i elegant, però petit: hi deu haver –càlcul mental aproximat– uns quatre-cents llibres en exposició. Títols molt diversos, gairebé tots amb Barcelona com a protagonista en el títol o en el subtítol. Després, quan pres per la indignació busqui més informació, descobrirà que en realitat està visitant la llibreria municipal de la ciutat, l’oficial, que ara és gestionada per La Capell, cooperativa del Col·legi d’Arquitectes que va guanyar el concurs públic corresponent i que porta les botigues d’altres centres culturals i museus de la ciutat. També comprovarà que el MUHBA, dirigit per un museòleg que es diu Carles Garcia Hermosilla, es vincula amb l’Ajuntament a través de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), el gerent del qual és Oriol Martí, que reporta al regidor de Cultura i Indústries Creatives, Xavier Marcé, que al seu torn, segons l’organigrama que l’ajuntament té publicat al seu web, reporta directament a l’alcalde.

El ciutadà 1 no té pressa i s’atura davant de cada taula i prestatgeria. Li comença a agafar aquella ansietat que li agafa sempre a les llibreries de voler llegir-ho tot, saber-ho tot, i alhora de ser conscient que no podrà, que el coneixement humà és inabastable i que, a més, a ell li falta temps. La Barcelona de Cerdà; Barcelona, històries, curiositats i misteris; El rebombori del Pa, Barcelona 1789; L'arrencada del ferrocarril a Barcelona, 1800-1850; Historia y leyenda del Barrio Chino… Entre fascinat i avergonyit per la quantitat de coses que no sap sobre la seva ciutat, avança a poc a poc, passant els dits per sobre de les cobertes, llegint contracobertes, fullejant, i tornant a col·locar els llibres com els ha trobat. Uns vint minuts després –ja hem dit que l’espai és petit– ha fet tota la volta, i s’adona que no ha vist cap llibre sobre el setge de 1714, que era la intenció inicial. Torna a fer el recorregut, aquest cop totalment focalitzat en l’objectiu. Efectivament, no en troba cap. Ni un. 

— “

L’espai és diàfan i elegant, però petit: hi deu haver uns quatre-cents llibres en exposició. Títols molt diversos, gairebé tots amb Barcelona com a protagonista en el títol o en el subtítol. Però cap sobre el setge de 1714.

”

El ciutadà 1, desconcertat, s’adreça a la persona que atén el taulell. Recorda bé que hi ha una novel·la sobre el setge que es va vendre molt que es diu Victus, d’en Sánchez Piñol, i pregunta si la tenen. Potser –pensa– no està en exposició, però tenen un magatzem a la rebotiga amb aquesta i altres obres sobre el setge. La dependenta es fa repetir i lletrejar el nom de la novel·la, fa la cerca corresponent a l’ordinador i diu que no, que no la tenen. Després, quan pres per la indignació busqui més informació, descobrirà que el sector editorial català ha publicat més de 100 títols sobre la guerra de Successió i el setge de Barcelona, incloent-hi novel·les per a adults, assaigs de divulgació històrica, assaigs acadèmics, llibres infantils i juvenils, còmics i novel·les gràfiques. Diversitat i qualitat de sobres per fer un racó temàtic amb una bona selecció.

Mentre el ciutadà 1 cavil·la com és possible, la ciutadana 2 entra a l’antic Mercat del Born acompanyada dels dos fills adolescents. Ja ho hem dit, falten pocs dies per la Diada, i ha decidit que allà on no arribi el sistema educatiu, hi arribarà ella. Aplicant la mateixa lògica elemental del ciutadà 1, ha pensat que no hi pot haver un lloc millor a Barcelona per explicar el setge als fills que el lloc on es mostra la ciutat arrasada. D’entrada, la sorprèn agradablement que la visita a les ruïnes és gratuïta. Un tros del barri arrasat de 1714 es pot observar des de nivell de terra, seguint un recorregut de forma rectangular al llarg del qual el visitant troba vint-i-dos plafons explicatius en català, castellà i anglès. 

Deixa que els fills vagin llegint en silenci els plafons i observin les restes de l’antiga trama urbana. Ella també segueix les explicacions escrites, però amb una inquietud creixent. Quan arriben al plafó que tanca el recorregut, la ciutadana 2 està desolada. Els seus fills acaben de rebre una classe absurdament detallada de la trama urbana del segle XVIII (“al carrer Benlligades hi havia una botiga de tonyina”, “el carrer dels Ventres presentava alguns trams porxats”, “el pla d’en Llull s’ubicava sota l’angle que traçava el Rec Comtal en girar en direcció al mar”), però sortiran d’allà sense informació sobre les causes i conseqüències de la guerra de Successió per al país. Els tres primers plafons fan referència a la guerra, però no la connecten amb la defensa de les llibertats de Catalunya; no s’esmenta el nom de Felip V; no es menciona l’expressió “Decret de Nova Planta”, ni es fa cap menció directa o indirecta a l’abolició de les institucions catalanes, la prohibició de la llengua o la repressió borbònica; no es relaciona les ruïnes amb el fet que la Diada nacional de Catalunya caigui, ves per on, en onze de setembre; el setge de 1713-14 –un dels més llargs i cruels viscuts mai per una ciutat europea– es despatxa rutinàriament amb cinc ratlles de text; la construcció de la Ciutadella és per controlar militarment la ciutat i, atenció, “millorar-ne la defensa”, i la demolició d’un barri sencer es va fer perquè la nova fortalesa “requeria una àrea lliure d’edificacions al seu voltant”.

La ciutadana 2 alça la vista i, en un dels còrners del recinte, hi veu l'entrada a l'exposició permanent, titulada Barcelona 1700. Compra els tres tiquets corresponents, i cap a dins. Com anticipava el títol, no és una exposició sobre la guerra i el setge, sinó sobre l'economia i la vida quotidiana a la Barcelona de l'època, a partir dels objectes trobats en les excavacions arqueològiques. El comerç, la vaixella, els oficis, els jocs... I al final del recorregut, per fi, una modesta secció sobre la guerra de Successió i el setge, amb un audiovisual divulgatiu de deu minuts on, finalment, els fills adolescents entenen el context històric i polític que explica l'existència de les ruïnes i, per tant, del museu que ja fa una hora que visiten. Ha calgut anar-ho a buscar, literalment, al fons a la dreta.

La ciutadana 2 i el ciutadà 1 no es coneixen i ni s’han creuat, però en aquest instant de diumenge al migdia pensen exactament el mateix: si els responsables del Born-MUHBA haguessin rebut l’encàrrec formal de diluir la significació històrica i política dels continguts del centre, realment no ho haurien pogut fer millor. Cal esmerçar-s’hi molt, per muntar una llibreria damunt de les ruïnes de 1714 sense cap llibre sobre 1714. També cal posar-hi interès, per mostrar les ruïnes d’una ciutat arrasada per motius polítics sense explicar primer de tot què defensaven els ciutadans que van perdre la vida defensant aquella ciutat, i quines van ser les conseqüències, per a la ciutat i el país, de la derrota dels barcelonins. 

Mentre 1 i 2 tornen capcots cap a casa, el ciutadà 3, advocat en exercici, entra a pas lleuger al parc de la Ciutadella. No passeja, se’l veu amb pressa per arribar a un punt concret. El ciutadà 3 és, com li diuen els amics, un friqui de la història. Aquestes vacances, per exemple, les ha passades a Normandia, resseguint els escenaris del desembarcament i de la batalla per alliberar França dels nazis. Ha visitat cada enclavament, cada poblet, cada tros de terra on consta que hi va haver combats. Els espais estan senyalitzats i/o museïtzats d’acord amb la transcendència dels fets. Retornat a Barcelona, ha tingut la idea de preguntar-li a la IA el lloc exacte de la Barcelona actual on va tenir lloc la càrrega dels estudiants de Lleis, un dels episodis més èpics de la defensa de Barcelona el 1714. La primera vegada que en va conèixer l’existència va ser precisament llegint Victus, i no va poder evitar posar-se a plorar com un nen petit. Però també es va enfadar, perquè en tota la carrera cap professor de la facultat havia fet referència al tema. El ciutadà 3 sap que a qualsevol universitat d’Europa, si una facultat hagués perdut gairebé tots els estudiants en combat en una determinada batalla, i per més inri organitzats com a estudiants d’aquella facultat, en mantindria la memòria ben viva.

— “

Si els responsables del Born-MUHBA haguessin rebut l’encàrrec formal de diluir la significació històrica i política dels continguts del centre, realment no ho haurien pogut fer millor.

”

(Resumim els fets històrics: segons les cròniques, el 12 d’agost de 1714 les tropes borbòniques van llançar un assalt massiu a la ciutat pel baluard de Santa Clara, molt malmès pels bombardeigs. En un sagnant combat cos a cos a baioneta i espasa, molt desigual en nombre, la companyia dels estudiants de lleis, literalment formada per estudiants de Dret de la Universitat de Barcelona, va rebutjar contra tot pronòstic l’atac d’un exèrcit professional. La majoria dels estudiants hi van perdre la vida, també el catedràtic de Dret que els comandava, doctor Marià Bassons, però els assaltants van ser forçats a retirar-se després de patir més de 900 baixes mortals. Una autèntica carnisseria per a uns i altres. Aquell dia d’agost, Barcelona no va caure gràcies a l’heroisme dels estudiants de Dret. La desfeta definitiva trigaria un mes a arribar.)

Tornem a 2026 i al ciutadà 3, a qui havíem deixat parlant amb la IA. Després de diverses comprovacions, la conclusió és precisa: les coordenades actuals dels fets són 41,386° N, 2,190° E. És la plaça de Joan Fiveller, dins del parc de la Ciutadella, just davant del Parlament de Catalunya. El ciutadà 3 hi fa cap, és per això que abans ens l’hem trobat entrant a bon ritme al parc. La plaça en qüestió són en realitat uns elegants jardins d’estil francès, amb un estany ovalat al mig, projectats pel cèlebre arquitecte i paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier el 1916. El ciutadà 3, friqui com és, inspecciona cada racó dels jardins a la recerca d’alguna senyalització que indiqui que allà s’hi aixecava un baluard molt important de la muralla de Barcelona, o que s’hi va produir una batalla sagnant en defensa de la ciutat assetjada. No troba res. De sobte pensa “i si el nom de la plaça…?” Treu el mòbil i busca “Joan Fiveller”. Però tampoc: Fiveller va ser conseller en cap de Barcelona, sí, però tres-cents anys abans del setge.

A aquesta hora, els ciutadans 1 i 2 ja deuen ser a casa. Frustrat, el ciutadà 3 es col·loca al centre del jardí. A uns cent metres hi ha la porta principal del Parlament de Catalunya. Entre la seu de la migrada sobirania catalana i ell hi ha l’estany citat, que articula al seu voltant l’espai enjardinat. Dins de l’aigua, presidint l’escena, una estàtua blanca que li resulta molt familiar. És una figura femenina nua, mig ajaguda i recolzada sobre uns esglaons i una mena de muret de baixa alçada, a la qual no li veiem la cara perquè amaga el cap entre els braços, en actitud melangiosa. Ara hi cau, l’escultura és de Josep Llimona, i el ciutadà 3 l’ha vista abans al MNAC. Per tant, això d’aquí deu ser una rèplica.

Es diu Desconsol.

Eduard Voltas és periodista i director de Pròxima Estació.