Els turistes vindran igual? Sí? Segur?

Quan Oques Grasses va anunciar un concert de comiat a l'estadi Olímpic Lluís Companys, en va vendre totes les entrades en 19 minuts. Va obrir una segona data i va passar el mateix. Finalment, farà quatre concerts seguits al mateix estadi. Un comiat que havia de ser per a 50.000 fans, finalment serà per a 200.000.
 
La demanda de vins de la Borgonya no para de créixer arreu del món. El regulador francès, però, no deixa que la regió s'hi adapti i imposa als productors una política d'oferta rígida (uns 200 milions d'ampolles anuals). D'aquesta manera, protegeix l'actiu (la terra) de la sobreexplotació, augmenta el valor econòmic del bé arreu del món, i manté el posicionament de la marca en el segment més alt del mercat.

El 17 de febrer de 2003, desbordada per les congestions de trànsit, Londres va posar en marxa el cobrament d'una taxa (congestion charge) als cotxes que entraven a la zona centre de la ciutat, perquè el volum de vehicles que volien entrar sobrepassava la capacitat de càrrega de l'espai urbà disponible. Les irades protestes dels comerciants i l'oposició tory es van apagar ràpidament davant l'evidència dels resultats.

Els tres casos tenen una cosa en comú: ens recorden que demanda i oferta poden anar de bracet (Oques Grasses) o no (Borgonya, Londres). I que al darrere sempre hi ha una opció conscient, una decisió: la decisió d'Oques Grasses d'oferir més concerts per donar satisfacció a tothom i de pas guanyar més diners, i la dels reguladors francesos i la ciutat de Londres de ser restrictius per protegir alguna cosa: una marca, un centre urbà, el que sigui.

Des de l'espectacular espot publicitari dels Jocs del 92, Barcelona genera una demanda global inesgotable. És una ciutat perfecta per al turisme. És bonica, té un bon transport públic, ofereix quilòmetres de platja neta i amb serveis, és caminable, hi fa bon temps la major part de l'any, té un patrimoni cultural i arquitectònic de primera divisió, vida nocturna, oferta comercial, està ben comunicada amb el món i amb altres llocs turístics propers (Costa Brava, Pirineu, Madrid en alta velocitat)… No acabaríem de mencionar incentius perquè un turista vulgui comprar un bitllet d'avió i reservar una habitació d'hotel o un Airbnb. Com els agrada dir al sector turístic i als gestors polítics, "tothom vol venir a Barcelona". I tenen raó.

Davant d'aquesta allau de demanda, els diversos alcaldes postolímpics previs a Ada Colau van optar conscientment per la via Oques Grasses, és a dir, van decidir obrir l'aixeta de l'oferta. Primer, promovent la construcció d'hotels a grapats i atorgant les llicències corresponents (avui ja són 839 establiments a la ciutat entre hotels, hostals, pensions i albergs), i després, permetent l'aparició i creixement del fenomen dels habitatges d'ús turístic (HUT), també amb llicències municipals. D'aquests en tenim 10.327 de legals.

Si en comptes del nombre d'hotels i apartaments mirem el de places, les xifres són molt més eloqüents. L'any 2000 a Barcelona ciutat hi havia 34.744 llits per a turistes, i avui n'hi ha 154.843, incloent-hi totes les formes d'allotjament. En vint-i-cinc anys, els polítics votats pel poble han decidit multiplicar la capacitat turística de Barcelona gairebé per cinc. Però si hi sumem els 138.056 llits de la resta de l'àrea metropolitana, ara mateix l'oferta per a qui vol venir és de 292.899 places. La massificació turística i totes les seves conseqüències no han caigut del cel. El turista no va a una destinació si no hi troba llit, i els llits els autoritza –o no– l'administració, és a dir, la política.

— “

En els darrers 25 anys, el nombre de llits turístics a Barcelona s’ha multiplicat gairebé per cinc.

”

Ho hem treballat en forma de gràfic i a nivell Barcelona ciutat, alcalde a alcalde:

La lectura política de la infografia es fa sola. Els alcaldes socialistes (Maragall, Clos, Hereu) van posar la màquina d'ampliació de l'oferta a treballar a tot gas. L'alcalde convergent (Trias) hi va tirar encara més carbó, donant llicència a gairebé 10.000 pisos turístics. L'alcaldessa Colau va frenar dràsticament el ritme de l'orgia, però no ho va revertir. I, pel que fa a l'actual alcalde, Jaume Collboni, encara és massa d'hora per fer-ne balanç, però està en una línia de creixement lent, en cap cas de reducció de places. Certament, ha promès el tancament de tots els HUT el 2028 (si ho fa, significaria una reducció molt important de la capacitat turística de la ciutat, d'aproximadament un 40%), però no ha dit mai si compensarà el tancament dels HUT aprovant la construcció de nous hotels, i en cas afirmatiu, en quina quantitat. A més, no sabem qui serà l'alcalde el 2028, ja que les eleccions són el 2027. En qualsevol cas, a Pròxima Estació estarem molt a sobre d'aquest tema.

— “

Les ciutats poden decidir i controlar quants turistes reben a través d’un mecanisme molt simple: el nombre de llits.

”

Acabem. No, no és cert que "els turistes vindran igual" o que "si els turistes volen venir, vindran facis el que facis". Les ciutats, les àrees metropolitanes, poden decidir i controlar quants turistes reben a través d'un mecanisme molt simple: el nombre de llits, que es pot apujar o abaixar a través de la normativa. Barcelona s'ha ficat tota sola, i perquè ha volgut, en l'actual escenari de massificació, turistificació i gentrificació. Ha estat una obra perfectament humana: ho han fet els seus polítics, votats pels ciutadans. Hi havia una demanda massiva, sí. I també hi havia uns lobbies empresarials (hotelers i propietaris d'HUT) pressionant molt fort. Però l'autoritat, la signatura final, la clau, la tenia el poder democràtic a través de l'ajuntament. Es pot desfer aquest camí? Lògicament sí, és només una qüestió de voluntat política i planificació. Fent ús de les eines de l'administració, si avui a Barcelona hi ha 150.000 llits, d'aquí a deu anys n'hi pot haver 50.000. La pregunta correcta, per tant, no és tècnica (es pot?) sinó política: es vol?

Eduard Voltas és periodista i director de Pròxima Estació.