“Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i penquem, aquest país és imparable”. Fa quinze anys, quan va rebre la Medalla d’Or del Parlament, Pep Guardiola va condensar en una frase una idea de l’èxit que molts han assumit com a pròpia: treballar fort, insistir i esperar que l’esforç acabi donant fruits.
El jove que prepara taules i cuina per rebre els primers clients que s’acosten a esmorzar en un bar de Ciutat Vella. La dona que neteja desenes d’habitacions d’un hotel de l'Eixample per garantir la confortabilitat dels que s’hi allotgen. El noi que treballa com a personal auxiliar en un pavelló de Montjuïc per a una de les múltiples fires d’algun sector punter i que, vestit de forma impecable, vetlla perquè a cap assistent li falti un canapè ni tingui una copa buida.
Tots ells es lleven ben d'hora, ben d’hora, ben d’hora i penquen com qui més. Sovint, també en cap de setmana. I malgrat tot, ni oloren la flaire de l’èxit que li va ser promès, ja que cada cop pateixen més dificultats per arribar a finals de mes. Encara més (i aquí la novetat que hem constatat recentment), tampoc el país o la ciutat sembla que s’acabin de beneficiar gaire d’aquests esforços, sinó ben el contrari.
Fa poques setmanes, diversos economistes hi posaven xifres i anàlisi en l’informe Fènix, que ha sacsejat un cert cofoisme en l’economia catalana i ha volgut alertar que l’emperador va nu. Entre les seves idees força, se’n poden destacar dues: 1) Catalunya ha passat de ser un motor europeu a situar-se per sota del PIB per càpita comunitari; i 2) hi ha sectors que paguen sous tan baixos que els impostos que generen no permeten ni pagar les polítiques socials més bàsiques, un fet que de facto equival a subvencions encobertes per tal que puguin seguir sent rendibles per a uns pocs sense contribuir al sosteniment del país.
El seu treball ha aconseguit generar reaccions de tota mena, a favor i en contra. En tot cas, la inèrcia del model productiu del país ara està en qüestió. Matinar i pencar, per si sol, no sembla conduir a l'èxit (ni tan sols a la sostenibilitat), així que convé discutir cap a on s'orienta aquest esforç.
On se situa Barcelona en aquesta cruïlla? La capital del país s’escapa de la tònica general o també viu d’esquena a aquesta realitat incòmoda?
El PIB per càpita ha crescut prop de 20 punts més a la UE que a Barcelona des del 2010. Això es plasma en els salaris: mentre cada europeu ha guanyat 1.000 euros anuals reals, els barcelonins són uns 2.500 euros més pobres pel cost de la vida.
En part es deu al sector turístic, amb sous de 26.000 euros de mitjana (11.000 menys que la resta d’activitats). A més, el poder adquisitiu d’aquests treballadors és inferior al d’abans de la covid, al contrari que en altres ocupacions.
Pel que fa al creixement econòmic, Barcelona continua situant-se molt per damunt del PIB per càpita mitjà de la Unió Europea. És normal, l’efecte capital (encara que no sigui d’estat) ja comporta que les grans urbs concentrin seus d’empreses, rendes altes i ocupació pública qualificada. Tot i això, aquest marge es redueix a gran velocitat: el 2010, el PIB per càpita barceloní era un 70% superior a la mitjana europea i el 2024 ja ho era només un 50%. Aquest fet s’explica perquè, en aquest període, l’economia europea ha crescut gairebé un 60%, vint punts més que la de Barcelona.
Es tracta d'una evolució negativa similar a la del conjunt del país. El distanciament progressiu respecte de la tendència comunitària és similar tant en el conjunt de la regió metropolitana com de Catalunya, així que el cap i casal no n’és una excepció. Ni per a bé ni per a mal.
En tot cas, el PIB és un indicador limitat, sobretot quan es vol avaluar el grau de benestar de la ciutadania. Sovint és més interessant referir-se al poder adquisitiu, és a dir, als salaris corregits per la inflació. En tot cas, no es tracta de dos variables totalment desvinculades, ja que els sectors més productius acostumen a ser també aquells amb millors remuneracions.
A Barcelona, els sous reals han caigut un 8%, des del 2010. Si el 2010 el salari mitjà d’una feina a jornada completa era de 32.134 euros, el del 2024 equival a 29.595 euros d’aquell any. Per tant, cada barceloní és ara, de mitjana, uns 2.500 euros més pobre que 14 anys enrere. Un descens superior al del conjunt de Catalunya.
— “
Cada barceloní és ara, de mitjana, uns 2.500 euros més pobre que 14 anys enrere. Un descens superior al del conjunt de Catalunya.
”
Aquest empobriment de la ciutadania no és una realitat local d’una onada generalitzada en el món occidental, ja que, en el conjunt d’Europa, els salaris reals han crescut un 4,5%, en el mateix període. De fet, el sou mitjà pagat a Barcelona va ser el 2024 per primer cop inferior a la remuneració mitjana europea, malgrat que la de la capital catalana era el 2010 gairebé 5.000 euros superior.
Les treballadores i treballadors de Barcelona tenen pocs motius per celebrar el rumb dels últims anys. Ara bé, com ja s’ha apuntat, l'informe Fènix assenyala una altra víctima d’aquests sous cada cop més baixos: la mateixa viabilitat dels serveis públics.
Aquests economistes quantifiquen que qualsevol salari inferior als 35.000 euros (en jornada completa) no genera prou impostos per cobrir el cost de les despeses públiques que sostenen les administracions públiques (fins i tot sense comptar les pensions de jubilació). Per altra banda, aquelles retribucions per sota dels 29.000 euros, en valors del 2025, són qualificades de salaris altament subvencionats, ja que, amb els seus impostos, no permeten ni tan sols satisfer les despeses públiques més bàsiques de la Generalitat (salut, educació, serveis socials, interior i justícia).
Els autors apunten que és normal que algunes feines no arribin a aquests llindars (especialment al de 35.000 euros), perquè el model es basa en un sistema de redistribució, però alerten dels riscos de promoure sectors que sistemàticament paguin sous més baixos. Entre els altament subvencionats amb més pes, en destaquen el turisme i les indústries càrnies. I malgrat que matisen que el turisme a Barcelona és més “exclusiu” que a la resta del país i que els sous que s’hi paguen són més elevats, també reconeixen que arreu queden per sota del llindar de la sostenibilitat i, en especial, de les retribucions mitjanes del conjunt de l’economia.
A Barcelona, una de cada vuit persones treballa en activitats associades al turisme i el seu salari mitjà és de 25.991 euros bruts, molt per sota dels 37.103 euros de mitjana en la resta de sectors. En la resta de sectors, a més, els sous han crescut un 2,6% real, entre 2019 i 2024, però en el turisme han caigut un 0,7%. La diferència, per tant, s’està eixamplant els darrers anys.
Si s’eleven les remuneracions a l’equivalent a jornada completa, sectors molt vinculats al turisme com el de menjar i begudes i el dels allotjaments se situen per sota del llindar dels salaris altament subvencionats a Barcelona. En conjunt, per assolir els 35.000 euros que els permetria contribuir de forma efectiva al sosteniment de la despesa pública, les empreses vinculades al turisme a la capital catalana haurien d’abonar prop de 450 milions d’euros anuals més als seus empleats. Una quantitat que equival a tres vegades la despesa de l’Ajuntament en polítiques de suport al comerç i el desenvolupament empresarial i que ara està subvencionada de forma opaca. Ho està, a més, sense passar per cap ple ni generar gaire debat públic, en un moment de debat sobre si cal continuar promovent el turisme a la ciutat o si ja s’ha tocat sostre.
Ara bé, l’elevat pes d’un sector socialment deficitari com el turisme no arriba per art de màgia. Tampoc és cap fatalisme ni cap mal necessari que calgui assumir. És, en grau considerable, fruit de polítiques orientades a aquest objectiu i que es poden corregir. L’informe Fènix també planteja recomanacions per limitar el turisme, algunes de les quals ja s’estan aplicant a Barcelona i d’altres depenen de l’Estat. Entre aquestes mesures hi ha acabar amb la rebaixa de l’IVA a l’hostaleria, augmentar la taxa turística i fixar altres taxes específiques per compensar les externalitats negatives del sector. També planteja eliminar les llicències dels habitatges d’ús turístic, adquirir edificis hotelers per convertir-los en espais públics o augmentar el salari mínim, inclosa la possibilitat d’establir-ne de territorials.
Sigui com sigui, l’informe Fènix no desmenteix Guardiola, però sí que introdueix un matís important a la seva filosofia. Llevar-se ben d’hora i pencar és imprescindible, però no n’hi ha prou si aquest esforç s’aboca a sectors que empobreixen els treballadors, tensionen la ciutat i generen un retorn insuficient. El problema no és que Barcelona treballi poc. És que massa sovint treballa per sostenir un èxit que no compensa ni a qui el fa possible ni a la ciutat que l’ha de suportar.
Roger Tugas
és periodista i analista de dades.
