El primer Baròmetre de Barcelona del 2026 era molt esperat. A poc menys d’un any de les eleccions, i amb bona part dels candidats ja designats, havia de servir per visualitzar la posició des de la qual els partits arrenquen la precampanya i establir així els objectius raonables de cadascun.
Finalment, l’enquesta municipal va veure la llum el 10 de juliol i totes les mirades van focalitzar-se en la intenció de vot de cada formació. Els titulars van coincidir a destacar dos grans vencedors: PSC i ERC. Jaume Collboni resistia al capdavant i Elisenda Alamany s’erigia en la principal alternativa. La disputa per l’alcaldia semblava renyida i centrada en ells dos, clarament distanciats de la resta d’aspirants.
Entre republicans i socialistes sumaven una intenció de vot força més alta que la de tota la resta de partits junts. Fins al punt que, segons les dades presentades, només Barcelona en Comú tenia garantit superar el llindar del 5% per entrar a l’Ajuntament, i la resta comptaven amb menys del 4% dels suports garantits. La davallada era especialment dura per a Junts, que retrocedia del primer lloc obtingut per Xavier Trias fa tres anys, a l'últim, i fins i tot es veia superat per Aliança Catalana.
Malgrat tot, no acostuma a ser bona idea treure conclusions d’un sondeig en brut, i exclusivament a partir de la intenció directa de vot. Aquesta xifra presenta dues mancances clares:
1- La mostra d’enquestats pot no ser del tot fidel al cens real. El Baròmetre de l’ajuntament inclou ponderacions per tal que el resultat global presenti les proporcions correctes de població amb dret a sufragi de cada districte, sexe i grup d’edat. Això, però, pot no ser suficient. En aquest cas, per exemple, escassament un 7,8% dels enquestats afirma que el 2023 va votar Junts i, en canvi, la llista de Trias va rebre el suport del 13,5% del cens. Amb Vox ocorre un fet similar i, per contra, el record de vot del PSC i d’ERC és molt superior al que realment van tenir a les eleccions de 2023.
2- La proporció d’indecisos acostuma a ser molt elevada, especialment a un any de les eleccions. En aquest sondeig, un 45% dels enquestats respon que no sap què farà en els comicis del maig que ve. Entre aquest 45%, però, no tot són indecisos reals. La no resposta també amaga abstencionistes que no admeten que es quedaran a casa, i electors que prefereixen no dir a qui donaran suport. És arriscat treure gaires conclusions sense informació de gairebé la meitat de la mostra.
Per tant, més enllà de la intenció declarada per part dels enquestats que es mullen, convé fer alguns càlculs per aconseguir que aquesta fotografia sigui més nítida i representativa. Això, bàsicament, s’aconsegueix afegint ponderacions pel record de vot (per evitar que els votants de determinats partits estiguin infrarepresentats o sobrerepresentats) i mirant de discernir les opcions per les quals podrien optar finalment els indecisos. És el que es coneix com la “cuina” de les enquestes. Un exercici que sovint desperta sospites a qui li agrada malpensar, però que resulta necessari per reduir biaixos i evitar lectures errònies dels sondejos.
Segons l’anàlisi efectuada per Pròxima Estació per aconseguir una estimació de vots i regidors més realista a partir de les dades en brut del Baròmetre, la victòria continuaria disputant-se entre Collboni i Alamany. Amb tot, els seus perseguidors tindrien un pes més gran del que diu l’enquesta de l’ajuntament, en el si d’un ple municipal que s’intueix més fragmentat que mai. Aquest cop, a més, el primer lloc semblaria garantir l’alcaldia, ja que qualsevol alternativa requeriria piruetes encara més complexes que les de 2019 (Manuel Valls investint Colau) i 2023 (el PP investint Collboni).
Aquesta estimació es basa en les respostes en brut recollides per la primera onada del 2026 del Baròmetre de Barcelona, amb 800 entrevistes. La feina pròpia ha consistit en: 1) elaborar un model que calculi les possibilitats de vot del 45% d’indecisos; i 2) garantir un pes adequat en funció del record de vot del 2023.
D’acord amb aquests càlculs, el resultat del PSC se situaria en 10-11 regidors (essent 10 el valor central), augmentant en vots respecte del 2023, mentre que ERC el perseguiria amb 8-9 (essent 9 el valor central), molt per damunt dels 5 actuals. A certa distància, Vox, Barcelona en Comú i el PP podrien aconseguir cinc edils, si bé la formació d’extrema dreta és la que podria estar més a prop del sisè. Cal subratllar, però, que la projecció d’aquest partit també és segurament la més incerta, ja que només un 1% de la mostra admet haver-lo votat en els anteriors comicis, motiu pel qual s’infla molt quan es pondera pel suport real d’aleshores. Així i tot, sembla clar que el seu grup actual de dos edils creixeria més i tot que el del PP, mentre que els comuns podrien perdre gairebé la meitat dels 9 regidors que va obtenir Ada Colau fa tres anys.
El nou consistori el podrien tancar Aliança Catalana i Junts, tots dos amb quatre regidors, tot i que el partit de Sílvia Orriols, que actualment no té representació, superaria lleugerament el de Carles Puigdemont, que quedaria molt lluny de la victòria amb 11 actes de Trias fa tres anys. La CUP també podria tornar a obtenir representació, si bé el més probable, en el moment de fer-se el treball de camp, és que quedés just per sota del llindar del 5% que la garanteix.
Un dels punts clau d’aquesta estimació, l’avaluació de la possible actuació dels indecisos, s’ha fet a partir de les característiques d’aquells enquestats que sí que diuen què pensen fer. D’acord amb les respostes que donen a altres preguntes com l’interès en política, l'edat, la llengua habitual o la ideologia, hem atorgat als indecisos amb característiques similars unes determinades possibilitats d’anar a les urnes i, en cas de fer-ho, amb una butlleta o una altra.
Un cop fixades aquestes probabilitats individuals, hem agrupat les respostes en funció del record de vot i hem projectat el possible resultat en funció dels pesos reals dels votants del 2023 i del grup de nous votants (qui ha complert els 18 anys i nous veïns de la ciutat amb dret a sufragi). Ara bé, com que a cada indecís se li assigna un ventall de comportaments possibles, i no pas una única decisió, el model ha simulat un miler d’escenaris. Els intervals presentats al gràfic 2 recullen el 90% central dels resultats obtinguts en aquestes simulacions.
Per això, els marges del gràfic 2 són amplis. D'entre 8 i 12 regidors per al PSC, per exemple. Això no vol dir, però, que qualsevol xifra d’aquest rang sigui igual de plausible. Aquelles que se situen més a prop dels valors centrals són les que més han aparegut en les simulacions fetes. En un 32% d’aquestes, Collboni aconseguiria 10 representants, mentre que en tan sols un 7% n’obté 8 i en un 9%, 12. Fins i tot, en un percentatge reduït de casos, el model li n’atorga 6 o 13, però són xifres molt poc probables.
Aquest gràfic permet observar la probabilitat de cada partit d’obtenir un nombre determinat de regidors, d’acord amb les estimacions. Lògicament, són més possibles aquells que se situen en el centre del rang. En tot cas, només es mostren aquells amb més d’un 1% d’opcions.
Avui, tot apunta que l’Ajuntament tindrà representants de set o –si finalment entra la CUP– vuit formacions, i que les opcions de majories viables són molt limitades. L’augment de població farà que el ple passi a sumar 43 regidors i, en l’escenari central, fins i tot una hipotètica suma de les dues primeres forces quedaria a tres escons de la majoria, fixada en 22. Des de les primeres eleccions municipals de 1979, l’única vegada que els dos grups més grans no van sumar majoria absoluta va ser el 2019, quan ERC i els comuns van aconseguir deu edils cadascú (la majoria estava en 21).
Amb les dades a la mà a menys d’un any de les eleccions, un tripartit d'esquerres amb PSC, ERC i Barcelona en Comú sembla l’única majoria articulable. Un acord imprevisible com els que van donar-se el 2019 i el 2023 que inclogués socialistes, comuns i algun altre grup que no fos el dels republicans seria insuficient i requeriria el concurs d’un quart actor. Fins i tot quedaria curt un excèntric acord independentista que abracés des de la CUP fins a Aliança Catalana, o un igualment estrafolari acord antiindependentista que agrupés des del PSC fins a Vox.
Així doncs, si es confirmessin les previsions de la nostra estimació (repetim que falta molt), el ple municipal seria molt diferent de l’actual. A què es deuen els canvis? Cap a on es mouen els electorats de fa tres anys? Què ens diuen les dades? El bon resultat de Collboni provindria d’una retenció notable del seu electorat del 2023 i de la captació d’abstencionistes i de persones que estrenen dret de vot a la ciutat. És una tendència similar a la de Vox, que manté la confiança de gran part de qui ja li va donar suport i sobretot sumaria una gran quantitat de persones que van quedar-se a casa fa tres anys.
En el cas d’ERC, l’èxit respondria a una lògica lleugerament diferent. Després de la patacada de les últimes eleccions, manté el gruix dels votants que va retenir aleshores, i en sumaria de l’abstenció i de qui aleshores va optar per Junts, PSC, comuns o la CUP.
En canvi, els comuns tindrien dificultats per sumar nous electors i en perdrien bastants dels que van confiar en Colau en l’última campanya com a candidata, els quals es repartirien sobretot entre altres candidatures progressistes. També cap a la CUP, fet que acostaria als anticapitalistes a complir el repte de tornar a l’Ajuntament.
Al seu torn, les males expectatives de Junts s’expliquen perquè no aconsegueix incorporar nou electorat i, a més, retindria menys de la meitat dels suports de Trias. Els seus exvotants es repartirien entre diverses opcions, però la principal fuga seria cap a Aliança Catalana, qui també aterraria amb força seduint antics electors de partits minoritaris, de Vox i de l’abstenció.
Malgrat tot, cal subratllar que aquesta estimació no suposa una previsió electoral. És una aproximació al que podria ocórrer si els comicis haguessin tingut lloc en el moment de fer-se l’enquesta, però un any és un període molt ampli encara i els canvis poden ser notables. Les entrevistes van tenir lloc quan Junts encara no havia triat el seu candidat (serà Jordi Martí Galbis) i, ara com ara, Vox no ha anunciat quin serà el seu i la CUP ha de triar la fórmula amb què es presentarà i qui l’encapçalarà. Excepte Collboni, a més, tots els dirigents tenen un nivell de coneixement inferior al 50%.
A mesura que es resolguin les incògnites, els caps de llista es donin a conèixer i expliquin les seves propostes, i altres esdeveniments polítics (o judicials) impulsin o perjudiquin cadascun dels partits, les estimacions de les successives enquestes s’haurien d'acostar més al resultat definitiu. Les dades que presenta Pròxima Estació, en tot cas, ofereixen una fotografia força més nítida del punt de partida de la precampanya que no la intenció directa de vot del Baròmetre. Avui la victòria sembla cosa de dos, però la governabilitat dependrà d’un consistori més fragmentat que mai.
El professor de ciència política a la UB i exdirector del Centre d'Estdis d'Opinó (CEO), Jordi Muñoz, ha col·laborat i assessorat en els càlculs de l’estimació dels resultats del Baròmetre.
Roger Tugas
és periodista i analista de dades.
