Aquest matí, mentre esmorzàvem, la meva dona m’ha demanat que li fes una torrada amb alvocat. Jo he pensat a divorciar-me.
Li he dit que estic fins als ous del brunch. M’ha mirat amb aquella cara de fatiga de qui ja sap que acaba d'obrir, sense voler, una carpeta que no es tancarà fàcilment.
«No, Quim. Una neura més, no. Estic farta que d’un detall en facis una guerra política i social on la ciutat es juga el futur. És una puta torrada que em ve de gust i prou.»
Ja que havíem tret el tema i la conversa pujava de to, li he ensenyat un disseny d’adhesius que he fet. Hi posa «ABAB». Li he explicat que vol dir «All Brunches Are Bastards» i que els penso enganxar per tot Barcelona.
Llavors ha estat ella qui ha pensat a divorciar-se. 48 tacos i fent adhesius, en Quim està arribant al límit.
Li he dit que no soc boig. Que no estic sol. Que ho he parlat amb molta gent. Que estan passant coses. Que m’agradaria escriure’n un article. Entenc que tot això, dit per algú que acaba de presentar una campanya d'adhesius contra una torrada, no contribueix gaire a tranquil·litzar ningú, menys a ella. Però aquí comencem:
Fetus, un grup de la Bisbal d’Empordà, ha publicat el nou àlbum, Romancer tartera (Bankrobber, 2026). Hi ha una cançó que no em puc treure del cap: «Mori el brunch». La sento molt barcelonina: irònica, costumista, punyent, feta d’una lluita quotidiana que sembla petita fins que descobreixes tot el que hi ha al darrere. Un home va a esmorzar i es troba que li han canviat la carta, la llengua i, gairebé, la ciutat, el país. La guerra entre l’esmorzar de forquilla i el brunch com a metàfora de tantes coses…
Té gràcia que un grup de la Bisbal posi música a una conversa tan present a Barcelona. Ja ens havien cantat un episodi molt important de la història de la ciutat amb «El Rebombori del Pa», sobre la revolta de 1789. De fet, omplen un espai al qual els barcelonins que fan música han renunciat. La música feta a Barcelona sona quasi tota com si Damm encarregués una batalla anual entre exalumnes de Súnion i del Costa-Llobera per decidir qui s’endú l’honor de posar música a la matraca estiuenca, com les regates entre Cambridge-Oxford versió Vicky Cristina Barcelona. Molta vida al davant, moltes coses per sentir, moltes experiències per compartir i sobretot fer poca nosa a ningú. Aquest article no va de música, però volia ficar-hi amb calçador l'agraïment a Fetus. De fora vingueren i a casa ens descrigueren, molt bé.
També he vist que el Bar Haití ha penjat una senyera enorme amb una declaració de principis: «Mort al brunch, visca els esmorzars de forquilla». L’acció del bar del Gòtic, situat a 50 metres de l’Ajuntament, reivindica la cuina casolana i els esmorzars de sempre. És reconfortant descobrir que allò que et passa pel cap algú altre ho ha convertit en una cançó o ho ha penjat a la façana. No demostra que tinguem raó, però almenys amplia el nombre de persones amb qui la meva dona es pot enfadar.
Em preocupen moltes coses de Barcelona. El brunch segurament hauria d’ocupar un dels últims llocs de la llista, però em sembla que concentra, amb una eficàcia admirable, unes quantes de les coses que ens passen: la ciutat orientada al visitant, l’homogeneïtzació del comerç, la substitució de la vida quotidiana per experiències de consum, i la nostra predisposició a trobar extraordinària qualsevol collonada ben embolicada. Tot plegat, amb un ou mal bullit al damunt.
— “
El brunch concentra moltes de les coses que ens passen: la ciutat orientada al visitant, l’homogeneïtzació del comerç, la substitució de la vida quotidiana per experiències de consum, i la predisposició a trobar extraordinària qualsevol collonada ben embolicada.
”
M’agrada menjar cuines d’arreu. Soc un boig de la mexicana, la tailandesa i la peruana, i, de manera gens original, de la japonesa. Barcelona guanya quan hi arriben persones que cuinen coses que no coneixíem, que barregen el que saben amb el que troben aquí, que ens descobreixen nous productes i sabors. Però, collons, això és nivell. Són receptaris que val la pena explorar. De la cultura anglosaxona n'admiro la música, la literatura, el cinema, fins i tot l’humor. Hi tenim moltíssim per aprendre. Però si es tracta de cuina, hi ha dies que penso en penes de presó.
El brunch té història. El 1895, Guy Beringer ja en defensava la pràctica com a solució dominical per als que havien sortit dissabte, menjar de ressaca, vaja. Una de les genealogies el vincula als esmorzars de caça de l’aristocràcia britànica. M’aniria molt bé poder dir que tot ve de senyors que tornaven de caçar mentre els altres treballaven, però la història no ho corrobora del tot: a Nova Orleans, Madame Bégué ja servia, des de 1863, un segon esmorzar per als treballadors del mercat. Ho deixem, doncs, en una tradició amb diversos orígens que avui ens venen com si fos l’última paraula de la modernitat.
El que em fascina és fins on hem estirat el concepte. Al Lilo del carrer d’Enric Granados, ossos de peluix gegants s’asseuen a la taula de la terrassa i la gent s’hi fa fotos. Com que no caben a la rentadora, els ossos han anat acumulant tanta merda que el pacient zero de la pròxima pandèmia mundial l’hauran de buscar en aquest local. El Corgi Café, que va començar al meu barri amb un local al carrer Indústria (va ser com el nostre Pearl Harbor) va néixer de l’amor del fundador pel seu gos, Juice. Un brunch dedicat a una raça de gos, els Corgis: tot hi està tematitzat amb aquesta raça. El Billy Brunch del carrer de Bailèn té piscina de boles i un tobogan. El propietari diu que ho fa per atreure locals, perquè hi vagin amb la canalla... Espòiler, no sortirà bé.
Entre peluixos, piscines, tobogans, mascotes i decoracions Mr.Wonderful, es va complicant saber si la gent va a aquests locals per esmorzar o per celebrar un aniversari infantil.
També hem tingut un FaçanaGate, a Barcelona. Aquest agost, un lloc anomenat Boom Cake, a Consell de Cent, va haver de retirar de la façana el formatge gegant amb ulls que en sobresortia un metre, després de les queixes veïnals i de la intervenció municipal per incompliment de la normativa de paisatge urbà. La pastisseria encara no havia ni obert, però aquell parent de Bob Esponja ja havia fet la feina: ser viral. Els amos van fer contingut per episodis a xarxes, com una sèrie policial amb molt de drama. I sí, van fer molta pena, no del tipus que buscaven, però pena al cap i a la fi.
La façana és un reclam; la terrassa, un escenari; el client, una persona que voluntàriament i gratuïta farà d’home anunci. Cada negoci competeix per ser més singular i extravagantment dolç, però tots acaben semblant fragments del mateix catàleg de mal gust. Flors, colors, una frase motivadora…com un acudit etern de Pantomima Full.
L’alvocat hi fa un gran paper. És verd, queda bé i sembla que et concedeixi una petita superioritat moral. Preguntar-se on s’ha cultivat, amb quina aigua i com ha arribat al plat, ja ho deixem per a demà passat. L’alvocat és l’emblema dels que diuen voler salvar el món mentre el destrueixen. Les nostres contradiccions en la seva màxima expressió.
— “
L’alvocat és l’emblema dels que diuen voler salvar el món mentre el destrueixen: queda bé a la foto i sembla que et concedeixi una petita superioritat moral.
”
La litúrgia healthy no s’atura aquí. Una torre de pancakes amb xarops, cremes i xocolata és una bomba de sucre, una arma de destrucció massiva, encara que la coronin tres nabius. Unes postres convertides en plat principal amb un màrqueting de dieta equilibrada, servides en un entorn de casa de nines. Tampoc pretenc que els peus de porc siguin una prescripció mèdica, però porten menys ximpleria i no intenten fer-me passar golafreria per una activitat de creixement personal.
També cal reconèixer que el brunch no ha desembarcat davant d’una població que defensava aferrissadament el receptari de les àvies. En aquesta “ciudad de un lugar llamado mundo”, hi havia un comitè local de benvinguda al brunch. Barcelona és plena de moderns, alguns dels quals fa quatre dies fotien tantes coses en el gintònic que semblava una macedònia. No ens podem presentar ara com una societat austera, impermeable a la ximpleria, que ha estat derrotada per sorpresa. Teníem experiència. Alguns ja feia temps que fotografiaven un got amb gel com si fos la mona Lisa. Ara mateix tenim barcelonins aixafant hamburgueses fins a socarrar-les. Zero sorpreses, l’hora és greu.
Hi ha col·laboracionisme local arreu. Barcelonins que ho consumeixen, ho recomanen, ho aplaudeixen i fins i tot ho importen després d’un viatge. Anar a Williamsburg a fer el hipster mola a tothom, però sempre se’t cola ximpleria a la maleta i arriba a casa en bumerang. Hi ha prescriptors que ens anuncien cada obertura com si ens hi anés la vida. I hi ha aquesta mania de considerar que una cosa és millor quan ens permet assemblar-nos a algú que hem vist a Instagram. Happy precarietat a tothom.
I la llengua. Quan un d’aquests espais prescindeix del català i la seva relació amb l’entorn és una frase d’autoajuda en anglès, fa l’efecte d’una bombolla, com un petit Magaluf al mig de Barcelona dissenyat amb pinzellades de classisme colonial de baixa intensitat. Pots entrar-hi, consumir-hi i sortir-ne sense haver tingut cap contacte amb el lloc i la vida que l’envolta. Em sembla una manera ben pobra d’entendre el cosmopolitisme: sortir de casa per trobar a tot arreu exactament el mateix, que el lloc de destí s’adapti al d’origen. No té ni cap ni peus.
Segons una recerca per paraules clau, la quantitat de bars i restaurants amb nom anglès s’ha més que duplicat, dels 316 als 669, entre 2016 i 2024. La meitat estan a l’Eixample i Ciutat Vella i, en el mateix període, els locals que ofereixen “brunch” directament des del nom han passat de 9 a 37.
En la qüestió lingüística hi ha una responsabilitat municipal de primer ordre. L’Ajuntament de Barcelona ha admès que fins ara no havia sancionat els negocis per incomplir les obligacions de retolació en català. Ara anuncia que hi actuarà, però començant per la Rambla. A mi em sembla un error de prioritats. Jo començaria pels barris on encara hi ha batalla, on el català continua sent llengua de relació per a molts i el comerç encara forma part de la vida dels veïns. I, dins d’aquests barris, prioritzaria les inspeccions als locals de brunch o similars que han tingut la gosadia d’instal·lar-s’hi prescindint del català, com si la llengua del lloc fos una molèstia que es poguessin estalviar. La normativa s’ha de complir a tota la ciutat, però l’ordre de les actuacions també expressa una política: defensar els espais on aquesta vida encara es pot sostenir, abans que només en quedi el decorat. La Rambla s’ha de recuperar, sí, però els altres barris no haurien d’haver d’esperar a convertir-s’hi perquè algú els faci cas, haurien de ser la prioritat.
— “
L’Ajuntament de Barcelona ha admès que fins ara no havia sancionat els negocis per incomplir les obligacions de retolació en català.
”
La paraula brunch ha tingut tant d’èxit que fins i tot serveix per anar de festa. El Brunch Electronik va néixer el 2014 al CCCB. Evidentment, un festival i una cafeteria són negocis diferents, però la coincidència diu alguna cosa de la potència comercial del nom. El brunch ja no és ni menjar, és una franja horària d’activitat. Et ven una manera de passar el temps, de sentir-te contemporani, de formar part d’una certa idea de la bona vida i del gaudi. Potser l’error dels esmorzars de forquilla ha estat no contractar un DJ, millor dit, no contractar Fetus. Llenço la idea, estem en combat.
I això que nosaltres ja sabíem esmorzar i fer el vermut. Tenim una cultura d’àpats de mig matí vinculada a pagesos, mercaders i obrers, gent que necessitava alimentar-se per continuar la jornada. Tenim guisats, truites, llegums, embotits, pa amb tomàquet i una infinitat de coses més. Tenim tradició vermutera, olives, conserves i converses que s’allarguen. Tot això pot evolucionar, incorporar gent i canviar. La continuïtat d’una cultura és també deixar-la viure, respirar i no ser-ne talibà, però que et guanyi terreny una cosa que està 10 esglaons per sota, no. Això sí que no.
Fa un temps que molta gent se n’ha adonat i ha començat a reivindicar l’esmorzar aixecant els porrons i esmolant les forquilles amb la determinació de qui accepta l’embat. Aquest moviment tant positiu que fa que encara puguem tenir l’esperança que no tot està perdut ni que la ciutat ja és morta. Però també amaga una trampa de la qual cal estar alerta: acabar convertint l’esmorzar de forquilla en una altra competició per a les xarxes i/o el vermut en una experiència tan empaquetada com la que volíem combatre. El perill és una espiral d’artificialitat, impostació i un preu que faci difícil tornar-hi cada setmana. La mateixa operació amb una altra vaixella.
— “
Nosaltres ja tenim una cultura d’àpats de mig matí vinculada a pagesos, mercaders i obrers; la continuïtat d’una cultura també demana deixar-la viure i no ser-ne talibà, però que et guanyi terreny una cosa que està 10 esglaons per sota, no. Això sí que no.
”
Els primers indicis del perill són aquests bars nous que ja volen semblar vells el dia de la inauguració. Les parets envellides expressament, cadires noves llimades amb paper de vidre perquè sembli que s’hi va asseure Gaudí, objectes triats per fingir una memòria, una fotografia antiga d’una àvia napolitana extreta d’un banc d’imatges i un ambient nostàlgic dissenyat per un interiorista que ha escrit a la Jot Down l’article “Lo viejo es el nuevo punk”. Un local de tota la vida amb un dia de vida, no és possible. Calma penya, pareu màquines.
El mercat de l’estupidesa té una habilitat extraordinària per vendre’ns el record d’allò que ell mateix ajuda a extingir. I nosaltres podem acabar confonent aquesta escenografia amb una victòria cultural. Abans de començar amb les economies d’escala que arrasen amb l’autenticitat original venent autenticitats artificials, ja hi ha prous temples històrics a defensar a Barcelona on pots esmorzar de puta mare. Hem d’aprendre a detectar els projectes que volen ser l’embrió de cadenes que obriran locals com xurros, on si el client vol brunch, doncs brunch, i si el client vol botifarra amb seques, doncs botifarra amb seques; perquè al final molts van perseguint tendències variables i temporals impossibilitant crear història, arrels i fidelitat, només optimitzant momentums i condemnats a la rotació. Celebrem cada obertura, amb fervor i desitjant el millor dels futurs: salut i feina! Simplement, demanem autocontrol de flipamenta.
Tornant al brunch, com menys millor. Sempre que dic aquestes coses algú em respon que cadascú faci el que vulgui. Hi estic d’acord. Suposo que opinar també hi entra. Que obrir un negoci no t’atorga immunitat davant de la crítica, i que trobar ridícul un os de peluix acumulant ronya també es podrà dir. Llavors em diuen que darrere d’aquell negoci hi ha una persona, un projecte vital, estalvis i il·lusions. Segur que sí. També darrere de la gent que vol continuar vivint al barri hi ha projectes vitals. També n’hi ha darrere del bar que intenta aguantar amb la clientela de cada dia a preus raonables. Si la il·lusió empresarial clausura el debat, amb quin criteri podem discutir mai quins comerços ens convenen? Potser no hem de callar cada vegada que algú obre una caixa registradora amb molta esperança a preu de crear la gran collonada que buida i esquila una tradició, cultura i tresor gastronòmic, i contra els mínims dels sentits comuns i la vergonya aliena.
Al final, potser la meva dona té raó en una cosa: una torrada pot ser només una torrada. La que em demana a casa no expulsa ningú, no canvia el comerç, no abandona la llengua, la cultura, la tradició i el tresor gastronòmic que tenim. Però quan baixes al carrer i veus què va ocupant els baixos comercials, a qui s’adreça, com es presenta, i què i qui en queda fora, la conversa ja és una altra. Per això em ressona la cançó de Fetus. Per això entenc la senyera de l’Haití. Per això quan arribi a casa li diré a la dona: “Carinyo, hem de parlar, perdó volia dir, hem d’esmorzar.”
Amb tot el risc de convertir-se també en caricatura, una guerra que consisteix en menjar cap-i-pota, és la guerra que més mereix ser lliurada.
Mori el brunch.
Ni un peu de porc enrera.
Quim Campa
és soci fundador de Pròxima Estació.
