Barcelona fa dècades que es ven al món com una ciutat capaç de reinventar-se a través dels grans esdeveniments. Jocs Olímpics, Fòrums de les cultures, Copes Amèriques, visites papals, congressos globals, fires internacionals, salons professionals, festivals i operacions de marca han configurat una narrativa poderosa: la ciutat com a plataforma d’impacte, com a escenari de projecció, com a destí que converteix la seva visibilitat en actiu econòmic. Quan era petit hi havia un anunci que deia: “Barcelona, The Grand European Terrace” i als sopars familiars dèiem amb orgull “estem posant Barcelona al mapa”. Però darrere d’aquesta retòrica hi ha una pregunta cada cop més incòmoda: fins a quin punt una ciutat pot basar el seu futur en una successió d’espectacles temporals sense deteriorar les condicions materials de vida dels qui hi viuen tot l’any?
La resposta, a Barcelona, ja no és només ideològica. És urbana, econòmica i social. El model acumula símptomes d’haver esgotat la seva capacitat integradora: encariment de l’habitatge, pressió sobre el lloguer, saturació turística, transformació del comerç de proximitat, dependència dels serveis de baix valor afegit, i una creixent sensació que la ciutat és més fàcil de vendre que de viure. Impacte, dinamisme i progrés, diu el discurs. El problema és que l'impacte és desigual, temporal i sovint incompatible amb una ciutat habitable. Las sensació que vivim en un gran aparador artificial ja no la tenim els veïns de la Sagrada Família, com jo, ha esdevingut general.
El relat del progrés
El primer mecanisme del model efímer és narratiu. Les ciutats no només competeixen per acollir esdeveniments, competeixen per explicar-se a través d’ells. Els relats. Un gran esdeveniment permet resumir en una sola imatge allò que vol transmetre una administració: modernitat, capacitat organitzativa, projecció internacional, solvència, dinamisme, futur. Marca Barcelona. És una operació de branding urbà, però també una manera de desplaçar el debat polític. Quan la ciutat es presenta com a aparador global, qualsevol crítica es pot desqualificar fàcilment com a resistència al progrés. NYMBIs (Not in my backyard), en diuen.
A Barcelona, aquest relat ha estat especialment eficaç perquè connecta amb una tradició d’autoimatge molt consolidada. Fins i tot amb una motivació íntima poc explicada: si Espanya no ens estima, que ens estimi el món. La ciutat va aprendre després de 1992 que podia transformar grans operacions urbanes en capital simbòlic. Durant un temps, això va tenir (cert) sentit. Transformacions urbanístiques, la millora d’infraestructures i la projecció internacional van generar retorns clars, més encara després de 40 anys de dictadura i d’anys molt grisos on qualsevol obertura internacional podia donar oxigen, llibertat, orgull… i millores materials palpables. Però amb els anys el model s’ha anat inflant fins a convertir-se en el mecanisme central, o com a mínim, un comodí del públic per omplir la manca d’idees. Allò que abans era excepcional, avui tendeix a funcionar com a doctrina. Un mecanisme conegut. I quan l’excepció es normalitza, la ciutat comença a viure en una economia de la immediatesa, a cop d’event, com si la rutina, allò cíclic, l’habit i el dia a dia no fossin prou poderosos.
Impacte brut i benestar net
Un dels errors més habituals en la defensa d’aquest model és confondre impacte econòmic brut amb benestar net. Que un esdeveniment mogui molts diners (de vegades, ni això) no vol dir que deixi més benestar del que consumeix. Una part important d’aquest volum és despesa, pública i privada, desviada: diners que haurien circulat igualment per altres canals, o bé activitat concentrada en un període curt que després desapareix. L’efecte és vistós, però no sempre estructural ni pel bé comú a llarg termini.
Cal preguntar-se no només quant produeix l’esdeveniment, sinó qui captura aquest valor, qui en queda fora i quins costos quedaran després. Si el benefici es concentra en uns pocs sectors mentre el cost es reparteix entre residents, pressupost públic i teixit veïnal, el saldo social pot ser regressiu encara que el titular econòmic sigui espectacular. Perque vivim de titulars, de relats, i la lletra petita o l’efecte real queda sense auditar.
Aquest és el nucli del problema barceloní. La ciutat no pateix només pressió de demanda; pateix una estructura de rendes que premia l’extracció ràpida per sobre de la consolidació a llarg termini. L’esdeveniment, en aquest sentit, no és només una festa. És un mecanisme de (no) redistribució i d’erosió veïnal.
Qui hi guanya
Els grans guanyadors del model efímer solen ser actors amb capacitat de capitalitzar la intensitat temporal de la ciutat. D’una banda, els sectors turístics i d’hospitalitat, que aprofiten els pics de demanda. De l’altra, els propietaris i fons que treuen rendiment de l’encariment del sòl i del lloguer. També hi guanyen les grans empreses de serveis associades a la gestió de fluxos, l’esdeveniment i la construcció de marca.
Barcelona celebra prop de 2.000 fires i congressos anuals que reuneixen entre 600.000 i 700.000 assistents. I cadascun va gastar-hi l’any passat uns 1.830 euros. A què els va destinar? Vuit de cada deu euros es concentren en poques mans i serveixen per pagar el viatge (normalment, avions), els hotels i la inscripció.
Però hi ha un altre grup de beneficiaris menys visible: les institucions i lideratges polítics que poden exhibir resultats ràpids i mesurables. Un gran esdeveniment ofereix fotografies, xifres, premsa internacional i una sensació de moviment. Això té valor polític. Les polítiques sense foto i tall de cinta, necessiten de coratge i trepitjar ulls de poll. És molt més fàcil comunicar una fita visible que no pas defensar una política pacient de regulació en pro del comerç de barri, del circuit de música en viu o de l’esport popular. El model efímer sedueix perquè converteix la gestió urbana en una narrativa de triomf. Models que viatgen i busquen una nova ubicació al millor postor, en una competició ferotge per aconseguir ajudes de diner públic.
Ara bé, aquest “èxit” té una trampa. Com més depèn la ciutat d’aquesta lògica, més afavoreix sectors de rendiment temporal i més debilita el desenvolupament d’activitats menys espectaculars però més productives, estables i arrelades. La ciutat deixa de preguntar-se què pot produir i com vol repartir el valor que genera. I passa a preguntar-se, sobretot, què pot acollir i vendre ràpidament. La immediatesa farà oblidar els costos, son incursions fugaçes.
Qui ho paga
La factura, en canvi, la paguen els qui no tenen capacitat d’escapar de la ciutat quan el seu cost de vida puja. Són els llogaters, les famílies amb rendes mitjanes o baixes, els joves que no poden emancipar-se, els treballadors de serveis amb salaris ajustats i els comerços que depenen de la vida quotidiana dels barris i de l’activitat constant empresarial. Quan la ciutat prioritza fluxos temporals sobre usos permanents, el mercat tendeix a expulsar els usos que no maximitzen rendiment immediat.
El cas de l’habitatge és el més clar. Barcelona no viu només una tensió de preus; viu una pressió estructural sobre la possibilitat de residir-hi. El lloguer puja, la rotació es dispara, l’oferta es desvia cap a usos de curta durada i la renda urbana es concentra. El resultat és conegut: menys estabilitat veïnal, més fragilitat residencial, menys xarxa social, una ciutat cada cop més difícil per a qui depèn del salari ordinari, i una identitat desdibuixada que a la llarga acabarà fins i tot perjudicant la possibilitat de bons esdeveniments puntuals.
A això s’hi suma la degradació del comerç de proximitat. Els entorns més exposats a la pressió turística tendeixen a substituir botigues i serveis que sostenen la vida del barri per negocis orientats al visitant. El paisatge urbà es torna més rendible, però menys útil per a la vida diària. És una transformació silenciosa, però profundament política. També amb efectes lingüístics devastadors per a la llengua pròpia de Barcelona, el català.
L’efecte sobre la ciutat real
Els defensors del model solen parlar de llegat, de dinamisme, d’infraestructures i de projecció. Però la ciutat real es mesura en altres indicadors: temps de desplaçament, accés a l’habitatge, qualitat de l’espai públic, diversitat econòmica, estabilitat del comerç local, capacitat de fer vida al carrer sense sentir-se expulsat, oportunitats laborals d’alt valor afegit estable, i la capacitat per fer projectes vitals per a les noves generacions. Si aquests indicadors empitjoren, l’èxit del gran esdeveniment és parcial com a mínim, i molts pensaran que negatiu.
Barcelona corre el risc (eufemisme) d’esdevenir una ciutat més bona per ser consumida que per ser viscuda. Aquesta frase no és només un recurs retòric. Descriu un canvi d’ús simbòlic i material. Quan la ciutat es projecta com a experiència, els residents passen a competir amb el visitant, la renda amb el flux, el veí amb l’usuari temporal, població flotant en diuen. I aquesta competència, òbviament, no és equitativa.
A més, hi ha una conseqüència menys visible però igualment important: la dependència de sectors de baix valor afegit i alta vulnerabilitat cíclica. Una economia urbana massa concentrada en serveis vinculats al consum temporal té menys capacitat de resistir crisis, menys incentiu per retenir talent productiu i menys espai per a l’activitat innovadora. El monocultiu de serveis pot generar volum, però no sempre genera base sòlida. Podem afegir-hi fins i tot un altre damnificat no tan obvi, les empreses, ja que els consumidors tenen menor renda disponible per a consumir els seus productes.
La Barcelona enfora menjant-se la Barcelona endins, la Barcelona del moment menjant-se la Barcelona del recorregut.
El precedent de les altres ciutats
Barcelona no és l’única ciutat que ha jugat aquesta partida, però sí una de les que més clarament ha arribat a una cruïlla. Diverses ciutats europees i nordamericanes han començat a qüestionar el model de megaesdeveniments per motius molt semblants: sobrecostos, rendiments socials pobres, oposició ciutadana i pressió urbana excessiva. Algunes han rebutjat candidatures olímpiques; d’altres han limitat l’expansió turística o han fixat sostres a determinades activitats. D’altra banda, les dictadures del Golf han entrat en la competició per la captació d’esdeveniments com a eina de blanqueig, i el preu perquè les democràcies hi compteixin ha pujat proporcionalment al risc de prostituir la pròpia identitat.
Aquest gir és important perquè desmunta un mite molt arrelat: la idea que oposar-se als grans esdeveniments és una postura antiurbana o antimoderna. En realitat, moltes ciutats han arribat a la conclusió contrària: que la modernitat urbana avui consisteix a protegir la base de vida quotidiana, no a sacrificar-la en nom d’una visibilitat efímera. El que abans es presentava com a ambició avui es veu sovint com a risc públic, econòmic i social.
El canvi de tendència internacional no vol dir que els esdeveniments hagin desaparegut. Vol dir que cada vegada costarà més vendre’ls com a solució universal. La ciutat que els acull ha de justificar millor el seu cost, i sobretot ha de demostrar que el benefici no acabarà limitat a un cercle reduït. S'imposa la necessitat d’auditories transparents posteriors, per poder anar iterant la millor decisió possible. Blocar el retiment de comptes allunya el ciutadà definitivament de la seva ciutat.
Barcelona i el límit del model
La pregunta, al capdavall, no és si Barcelona pot continuar organitzant esdeveniments. Naturalment que sí. La pregunta és si pot continuar fent-ho com a columna vertebral del seu model de desenvolupament. I aquí la resposta tendeix a ser negativa. Quan els esdeveniments passen de ser una eina complementària a convertir-se en lògica estructural, la ciutat deixa de governar el calendari i comença a sotmetre-s’hi.
Barcelona necessita una estratègia que reconegui el valor de la projecció internacional però que no en faci una religió. Això implica posar límits, seleccionar millor, exigir retorn social verificable i, sobretot, protegir allò que fa possible la vida urbana: habitatge assequible, comerç de barri, transport útil, espai públic no colonitzat per la rendibilitat immediata subvencionada amb diner públic sense auditar.
El repte no és trencar amb tota activitat internacional. El repte és sortir de la dependència de l’espectacle. Una ciutat madura no és la que acumula més focs artificials, sinó la que sap distingir entre allò que la projecta i allò que la destrueix. Barcelona encara és a temps de fer aquesta distinció. Però com més trigui, més cara serà la correcció.
El cas de la Copa Amèrica
Potser un dels casos més recents, la Copa Amèrica, ha estat un dels més durs per als barcelonins. Ho vam tenir tot concentrat, “in a nutshell”, com diuen els anglosaxons. Un esdeveniment de luxe i exclusivitat, que va fugir de Nova Zelanda després de deixar un forat econòmic destapat per un informe transparent de 83 pàgines, va aterrar a Barcelona de la mà del lobby Barcelona Global i del fons d’inversió Stoneweg (que, per cert, el 2016 va comprar la seu del PSC del carrer Nicaragua per 10 milions d'euros –operació que va ajudar a eixugar gran part del deute de 12 milions del partit– per convertir-la en pisos de luxe). Amb la Copa Amèrica de Vela vam tenir de tot: mentides de volum d’audiència i impacte, universitats catalanes involucrades inflant econòmiques projeccions fins l’absurd, exempcions fiscals hilarants, mitjans de comunicació regats de milions de publicitat per fer d’altaveus del relat, i bloqueig polític d’un retiment de comptes transparents. També lobbies gastant-se el pressupost de l’any en xarxes socials. Tot ben amanit amb relat de pacíficació borbònica.
Fins i tot els més fervents defensors inicials van acabar amb la idea que ens havien pispat la cartera. Per cert, amb els partits que discursivament més diuen lluitar per un altre model de ciutat, enfangats fins els genolls a primera fila del besamanos. Fotografies inesborrables. Resulta paradoxal la dinàmica política actual, on els mateixos lideratges polítics que financen o participen d'events efímers es postulen després com els líders idonis per resoldre els efectes secundaris del model que ells mateixos desencadenen. No es pot ser piròman i bomber alhora. Intentar capitalitzar alhora els beneficis de l'esdeveniment global i la indignació pels seus estralls locals buida de tota credibilitat qualsevol discurs. Com a mínim, sense auditories externes transparents, tot queda en retòrica buida.
Una altra Barcelona
Potser la qüestió de fons és aquesta: quin tipus d’èxit volem per a la ciutat? Si l’èxit és només aparèixer als mapes (continuar fent servir la frase “posar Barcelona al mapa” és d’un ridícul difícil de suportar), omplir portades i atreure capital temporal, Barcelona ja fa temps que hi juga. Però si l’èxit vol dir que la gent pugui viure a la ciutat amb estabilitat, que els barris mantinguin identitat, que l’economia sigui més resistent i que el dret a residir no sigui un privilegi, llavors el model basat en events efímers ja s’ha passat de frenada. La manca d’idees d’impacte estructural ha donat pas a l’abús del producte temporal.
La ciutat no pot continuar mesurant-se només per l’efecte que provoca fora. Ha de començar a valorar el que conserva dins. I això exigeix menys fe en l’esdeveniment efímer i més respecte per la vida ordinària. Barcelona no necessita deixar de ser ambiciosa. Necessita deixar de confondre ambició amb fugacitat. No necessita idees d’explotació temporal, sinó de consolidació a llarg termini, no per a uns pocs, per a tothom. No per a un dia, no per a una setmana, per al futur.
Quim Campa
és soci fundador de Pròxima Estació.
